De nou els ulls se m'omplen de llàgrimes quan penso en tu.
El teu somriure als llavis, tant característic, se m'ha creuat en la mirada perduda.
Inevitable.
Encara em pregunto per què a tu? Per què el càncer et va escollir a tu i se't va emportar ves a saber on...? I ara, sense poder fer res al respecte, ja fa casi dos anys que no hi ets.
Impotència.
De cop i volta... i sense saber per què, t'he recordat. Diuen que algú no mor mentres hi hagi algú que el recorda i tu, Lili, estàs al cor de tot aquell que t'ha conegut, t'ho asseguro.
Erets, simplement, única.
El teu somriure als llavis, tant característic, se m'ha creuat en la mirada perduda.
Inevitable.
Encara em pregunto per què a tu? Per què el càncer et va escollir a tu i se't va emportar ves a saber on...? I ara, sense poder fer res al respecte, ja fa casi dos anys que no hi ets.
Impotència.
De cop i volta... i sense saber per què, t'he recordat. Diuen que algú no mor mentres hi hagi algú que el recorda i tu, Lili, estàs al cor de tot aquell que t'ha conegut, t'ho asseguro.
Erets, simplement, única.
Més que una simple veïna, com una tieta? No. Com una segona mare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada