Són ja les 3 en punt de la matinada, i segueixo aquí sense fer res esperant a que se'm baixin unes cosetes... i no faig altra cosa que pensar en tu, en aquests 402 dies que portem junts, aguantant-nos l'un a l'altra... estimant-nos.
I ara què? quan em posi al llit aquesta nit no hi seràs per abraçar-me i, com sempre, el coixí farà la teva olor. Aquesta és la pitjor part, els diumenges al posar-me al llit, i recordar-te a la vegada que el meu cap s'enlaire dins el món on hi ha el teu braç esperant-me, i els teus ullets apunt per ser tancats a la mateixa vegada que els meus. I aquell t'estimo, pronunciat en veu baixa...
Però com cada dilluns al matí, s'acaba la il·lusió al obrir un ull i veure que no estàs. I torna, una vegada més, el desig de voler-te abraçar i de fer-te 402 petons. Recordo aquell dia que et vaig prometre fer-te mil petons després d'arribar tard, ara ja fa temps que dec haver complert amb la meva paraula, però aquell dia vaig comprovar que mil és un número massa alt, i la compte enrere va arribar als 800... una tarda és massa curta per fer-te tots els petons que voldria fer-te. Per això necessito els dies, els mesos i els anys, i viure amb tu fins que el temps digui prou.
I una vegada més, t'estimo... pronunciat en veu baixa.
*402: un any, un mes i cinc dies, estalvio la feina d'aquell que ho vulgui desxifrar.
I ara què? quan em posi al llit aquesta nit no hi seràs per abraçar-me i, com sempre, el coixí farà la teva olor. Aquesta és la pitjor part, els diumenges al posar-me al llit, i recordar-te a la vegada que el meu cap s'enlaire dins el món on hi ha el teu braç esperant-me, i els teus ullets apunt per ser tancats a la mateixa vegada que els meus. I aquell t'estimo, pronunciat en veu baixa...
Però com cada dilluns al matí, s'acaba la il·lusió al obrir un ull i veure que no estàs. I torna, una vegada més, el desig de voler-te abraçar i de fer-te 402 petons. Recordo aquell dia que et vaig prometre fer-te mil petons després d'arribar tard, ara ja fa temps que dec haver complert amb la meva paraula, però aquell dia vaig comprovar que mil és un número massa alt, i la compte enrere va arribar als 800... una tarda és massa curta per fer-te tots els petons que voldria fer-te. Per això necessito els dies, els mesos i els anys, i viure amb tu fins que el temps digui prou.
I una vegada més, t'estimo... pronunciat en veu baixa.
*402: un any, un mes i cinc dies, estalvio la feina d'aquell que ho vulgui desxifrar.
1 comentari:
aiiiiins, que tenim la marta enamorada! :D
un petonàs guapisima, i una abraçada també a l'afortunat que fa 402 dies amb tu! no deixis mai d'escriure, transmet moltíssim, en serio! :)
Publica un comentari a l'entrada